Benvinguda!!

Hola a tothom;

Hem iniciat un nou semestre i amb ell, un nou període de pràctiques. Estic molt engrescada i, com sempre, estic gauditn moltíssim d'aquesta estada de pràctiques com a futura psicopedagoga.

En aquest moment us dóno la benvinguda al bloc atès que, el redefineixo per tal de poder exposar-vos tot allò que vagi realitzant com a alumna de psicopedagogia. Es tracta d'una eina per compartir totes aquelles inquietuts, avenços, dubtes... que vagin sorgint amb l'objectiu de poder compartir coneixement i enriquir-nos mútuament.

Concretament els temes amb els que treballaré són nens i nenes de diferents etapes evolutives, concretament primària i ESO que presenten dificultats diverses i amb els que es treballarà per tal de poder ajudar-los des de diferents perspetives i amb diferents materials i metodologies, sempre tenint en compte les necessitats de cada nen i els ritmes d'aprenentatge individuals. Aquestes nens i nenes tenen dificultats diverses, amb els que jo treballaré són bàsicament els següents:

• Nen de primària en situació de risc social hipoestimulat amb el que es realitzarà la reeducació pedagògica necessària i estant molt alerta de les necessitats emocionals que mostri.
• Nena adolescent afectada per la Síndrome d'Asperger, amb ella es treballa sobretot les dificultats d'aprenentatge mitjançant reeducacions pedagògiques.
• Nena que arriba al recurs on realitzo les pràctiques per tal de ser diagnosticada. Des de l'EAP comenten que podria tractar-se d'una dislèxia...
• Nena adolescent diagnosticada com a dislèxica i que, a més, presenta dificultats en l'àrea de les matemàtiques.   

Espero que tot allò que us pugui presentar sigui del vostre interès, que us sigui útil en cas de requerir-ho i que, pogueu gaudir amb el meu bloc de la mateixa manera que jo ho faig cada dia amb els nens i nenes amb els que puc intervenir com a psicopedagoga.

Salutacions

Inés Solé Vericat

Redes 50: Meditación y aprendizaje

Redes 50: Meditación y aprendizaje

Arran de la finalització de les meves pràctiques de psicopedagogia amb nois i noies diagnosticats amb la Síndrome d'Asperger, he decidit poder redefinir la utilitat del meu bloc amb tot tipus d'informació interessant i rellevant per tal que tots el puguem tenir a l'abast.

Espero que us sigui útil!!

Inés

Las madres ponen las normas, los padres se los llevan de juerga

Esteban Hernández.-  26/09/2011  (06:00h)

Los hombres ya no son el referente del esfuerzo y del sacrificio. Esos padres que mantenían el orden en el hogar y que se ocupaban de la familia tras una jornada de trabajo duro ya no están presentes en la mente de los chicos.  Hoy, en un entorno de ausencia masculina, sea por los divorcios o por las largas jornadas laborales, la tarea educativa de los hombres es llevar a los niños al centro comercial el fin de semana, mientras que son las madres las encargadas de que aprendan pautas de comportamiento, interioricen las normas y hagan los deberes. Y algo muy similar, señala Stéphane Clerget, psiquiatra infantil, y autor de Para hacernos respetar (Ed. Octaedro), está ocurriendo en la escuela, donde el fracaso de los niños ha aumentado a medida que los varones desaparecían del cuerpo educativo. En Francia y en España, casi el 90% de los docentes de Infantil y de Primaria son mujeres. Lo cual, aclara Clerget, nada tiene que ver con la competencia pedagógica, que es la misma en hombres que en mujeres, sino que está mucho más relacionado “con una cuestión afectiva”.

Los problemas educativos que están sufriendo los niños, asegura Clerget, se inician con el aprendizaje de la lectura y de la escritura, continúan a medida que se sube en el nivel educativo “y llegan hasta la universidad, donde los hombres están subrepresentados en los estudios superiores, salvo en carreras poco demandadas como matemáticas”.

En otras épocas, se achacaba el mayor nivel de éxito intelectual de los niños a la posesión de una mayor inteligencia. “Se decía que como tenían un cerebro mayor, eran más listos”. Pero hoy se sabe que si las niñas fracasaban con mayor frecuencia “era sólo porque estaban menos estimuladas escolarmente y porque no estaban destinadas a ocupar puestos de responsabilidad en la sociedad, la mayor parte de los cuales les estaban prohibidos”. Además, señala Clerget, tampoco contaban con modelos de mujeres exitosas. Por eso las niñas terminaban creyéndose que estudiar no era para ellas.

Hoy ocurre algo similar con los chicos. Suele explicarse su mayor cota de fracaso desde una desventaja genética, argumentando que si los niños obtienen malos resultados es porque son más inestables, más movidos, cuando no hiperactivos, y porque no son capaces de prestar atención, en lugar de preguntarse si no es un ambiente escolar o social inadaptado la causa de los problemas. “La inteligencia no es una cuestión de sexo. Los cerebros de las niñas y de los niños son igualmente competentes, y si la escuela estuviera adaptada para ambos por igual, sus resultados serían equivalentes”. Para Clerget, que en matemáticas y ciencias los chicos continúen destacando tiene que ver con que “en el imaginario colectivo, y sin duda en el de los niños, las matemáticas se inscriben en el registro de lo masculino. A los niños se les suele exigir que controlen sus emociones y las ciencias tienen mucho que ver con ese dominio de lo racional”.

El conocimiento, cosa de chicas

Los niños toman progresivamente consciencia de la existencia de los dos sexos, distinguiendo a los hombres de las mujeres en las fotos desde los pocos meses. “A los tres años se saben chica o chico, aunque no conozcan, claro está, todas las diferencias que existen entre uno y otro. A partir de ese momento, van a ver el mundo, como por otra parte hacen los adultos, a partir de lo masculino, lo femenino y lo neutro”. Su ropa, sus colores, los juegos, las maneras de ser, sus intereses y lo que aprenden estarán teñidos de esa mirada.

Así, su identidad sexual dará forma al cristal a través del cual van a observar el mundo. Y, en ese terreno, el principal problema con que se encuentran es que la educación y el saber aparecen como campos inequívocamente femeninos. Por eso, “salvo en aquellas familias donde el padre muestra un especial interés por el conocimiento, lo más habitual es que los chicos perciban el aprendizaje como algo propio de las chicas, lo que hará que lo acepten mal”.

Para un chico, aclara Clerget, aprender de un adulto es tomar como propia una parte de él; devenir él, en cierta manera. “Por eso los niños pequeños tienen necesidad de que los modelos de referencia cercanos sean hombres, ya que les facilita reconocerse en ellos”. Eso es lo que hace absolutamente necesario establecer la paridad en el colegio, “de forma que los niños dejen de ver la escuela, los deberes y el conocimiento como algo femenino. Es importante que muchos niños dejen de creer que la poesía, la elocuencia, la gramática y, en general, el éxito escolar pertenecen al orden de la mujer y que lo masculino se inscribe en el campo del ocio, del placer y de la transgresión de la ley. Masculinizar la educación es hacer de la escuela un lugar que no sea ni masculino ni femenino sino neutro, donde los niños y niñas consigan triunfar por igual”.

Dos de cada tres niños diagnosticados como hiperactivos no padecen la enfermedad

Marta Matute.-  24/09/2011  (06:00h)

No son todos los que están ni están todos los que son. Desde hace años, las asociaciones de padres con hijos que padecen Hiperactividad y Déficit de Atención (TDAH) denuncian el gran desconocimiento social, y a veces médico, que aún existe en España alrededor de una enfermedad que, a menudo, deja graves secuelas académicas y psicológicas en quienes la sufren, mayoritariamente, niños y adolescentes. El Confidencial ha reunido en la misma mesa a cuatro reconocidos expertos en el tema: el doctor José Luis Pedreira, psiquiatra del Hospital madrileño Niño Jesús, el neuropediatra Daniel Martín Fernández- Mayoralas, especialista del Hospital Universitario Quirón, la pedagoga Isabel Orjales y Teresa Mora, enfermera, madre de hiperactivo y presidenta de la Asociación de Niños con Síndrome de Hiperactividad y Déficit de Atención ANSHDA.

La polémica estuvo servida:

José Luis Pedreira.- El síndrome de hiperactividad y déficit de atención es un síndrome de paradoja… ¿Qué quiero decir? Que hay aproximadamente un 30% de niños que padecen este trastorno que no están diagnosticados, aunque los estudios epidemiológicos los detectan y que, entre los diagnosticados, un 62% no cuentan con un diagnóstico correcto. Dos de cada tres menores, en tratamiento psicológico, y a veces, farmacológico, en realidad no tienen la enfermedad.

Teresa Moras.- Cada vez que un escolar tiene problemas de aprendizaje o de conducta, los profesores piensan que tiene hiperactividad o déficit de atención o las dos cosas; pero un niño que se mueve mucho no tiene por qué ser hiperactivo y si está sufriendo la separación de sus padres no tiene por qué padecer déficit de atención.

J.L.P.- Eso es porque en España diagnostica el TDAH hasta el portero de la esquina.

Isabel Orjales.- El problema, a mi juicio, no es el sobrediagnóstico. Creo que se ha avanzado mucho en el conocimiento de la patología. Lo que puede estar sucediendo es que el dictamen se esté haciendo a edades demasiado tempranas y de manera muy superficial.

T.M. -Los padres llevamos años pidiendo que la evaluación la hagan profesionales cualificados, porque la falta de consenso y de unidad de criterios en este campo es fuente constante de incertidumbre entre las familias. Llegan a ANSHDA y nos comentan: el médico nos ha visto cinco minutos y hemos salido de la consulta con una pastilla… Ahí empieza la duda, y el peregrinaje por un montón de especialistas buscando una segunda opinión, porque cómo voy yo a medicar a mi hijo, y entonces se busca un nuevo juicio. Y muchas veces los pareceres no son coincidentes y crean más incertidumbre.

J.L.P.- Mientras no haya un consenso internacional en otro sentido, hoy por hoy el trastorno por hiperactividad y déficit de atención está en el apartado F de la DSM IV de los trastornos, es decir, debe ser evaluado por un psiquiatra. El apartado que clasifica los trastornos neurológicos es el apartado G. 

(Nota de la Redacción: para el diagnóstico del TDAH en niños y adolescentes, se recomienda emplear los criterios diagnósticos del DSM-IV-TR o de la CIE-10. Actualmente, tanto los criterios del DSM-IV-TR como los de la CIE-10 se encuentran en proceso de revisión, pues se están elaborando el DSM-V y la CIE-11).

T.M.- Uno de los grandes problemas que tenemos es precisamente éste, la controversia entre profesionales en el diagnóstico del TDAH. A las familias nos da igual que diagnostique un psiquiatra o un neurólogo, nosotros siempre decimos: el que sepa.

Daniel Martín Fernández-Mayoralas.- Hay muchos psiquiatras que hacen una aproximación clínica muy cercana a la de los neurólogos infantojuveniles, y otros que no…Son escuelas. Y yo creo que lo mejor es evitar las controversias que no van a ninguna parte, y colaborar. Los neurólogos no tratamos el TDAH porque sí, lo tratamos porque se nos ha exigido, y cuando uno lleva una década dedicado a esto, algo sabe, creo yo. Son miles los niños que hemos visto ya.

I.O.- La evaluación debería realizarse con un equipo multidisciplinar partiendo de una valoración médica, psicológica, educativa y social y debe estar al margen de quién tiene o deja de tener cuál o tal competencia.

T.M.-  Eso es lo que llevamos pidiendo las asociaciones desde hace años… Equipos multiprofesionales. La controversia sólo lleva a la confusión, y así los padres llegan a la asociación diciendo: he ido a tal sitio y me han dicho no se qué, pero luego el psicólogo me ha dicho no se cuántos, y el niño se convierte en adolescente y tú, familia, aún no tienes una respuesta clara, y la angustia crece. Y no hay que olvidar que estamos hablando de un trastorno psiquiátrico leve cuyas consecuencias sociales pueden ser muy graves.

J.L.P.- El problema es que muchos especialistas no emplean los llamados criterios de exclusión médica, fundamentales en el diagnóstico de este trastorno. Muchos leen en los manuales los síntomas asociados a hiperactividad y dicen: los cumple, este niño tiene hiperactividad. Sin saber que hay otros muchos problemas psiquiátricos que presentan síntomas concomitantes, y por eso el TDAH está tan mal diagnosticado. A mí me han llegado niños con autismo diagnosticados como TDAH.

T.M.- Es que a veces los padres quieren que sus hijos tengan cualquier cosa menos autismo…

J.L.P.- Por eso lo más importante no es lo que diagnostico, sino lo que quito. Hay actos que parecen patológicos y, sin embargo, están en el límite de la normalidad en determinadas etapas del desarrollo.

D.M.- Pero no hay que olvidar que el TDAH es un trastorno sumamente heterogéneo y que con mucha frecuencia es comórbido con otros trastornos neurológicos y psiquiátricos, como el trastorno bipolar, o fácilmente confundible durante las fases precoces de una esquizofrenia…

J.L.P.- No estoy de acuerdo. Qué es lo que ocurre, que cuando yo diagnostico psicosis a un niño, no es que el niño sea comórbido con hiperactividad, es que el niño psicótico se mueve sin parar, eso es lo que está pasando...

I.O.- Las dificultades para determinar si unos síntomas son secundarios a un trastorno principal o, por el contrario, lo son de un trastorno comórbido son evidentes. Y nos olvidamos de que algunos cuadros no dan la cara hasta tiempo después y que durante los primeros años no encajan en otro diagnóstico reconocible más que el de TDAH. Pero seguimos empeñados en afirmar que trastornos como el bipolar o la hiperactividad son fáciles de diagnosticar, que son excluyentes, que son claros incluso a edades tempranas y en todos los casos.

Ens podem creure la ciència?

Us faig arribar un altre documental que em sembla força interessant tot i no tenir relació directa amb la Síndrome d'Asperger... espero que sigui útil!!

http://www.tv3.cat/videos/3242890/La-guarderia

Aula Oberta

http://www.tv3.cat/videos/3376010/Aula-oberta

Blog Interessant

yopuedoteneramigos.blogspot.com

Reflexions sobre la pel·lícula ADAM

Hola a tothom!!

Aprofito l'espai de bloc per fer-vos arribar les meves impressions i reflexions al voltant de la pel·lícula que us vaig recomanar sobre la Síndrome d'Asperger.

Penso que és realment una peli molt aconseguida on, es plantejen els handicaps mes rellevants en els subjectes afectats per aquesta síndrome. A més, en tot moment es tracta el tema amb molt de respecte i de forma molt realista en la que es reflexa no només allò que pot suposar una dificultat per al dia de la persona SA sinó també totes potencialitats que té el protagonista.

A més, el que hem sembla més interessant i que han tingut molt en compte a l'hora de realitzar aquesta pel·licula ha estat el fet de representar tots i cadascun dels personatges que envolten el protagonista.

Per una part trobem a la companya sentimental de l'Adam. Penso que aquesta noia representa la família del subjecte SA. El seguit d'emocions que l'envaeixen, les ganes de tirar endavant amb la SA però al mateix temps els moments de ràbia, de decepció i desesperació en veure les dificultats que té l'Adam tot i l'estimació que li té. A més, és qui ha estat capaç de poder veure en el protagonista no només les seves dificultats sinó de reconèixer les seves potencialitats. És capaç d'enamorar-se i de sentir admiració per l'Adam.

Per altra part, trobem a l'amic del pare de l'Adam, un senyor de raça negra que no apareix gaire a la pel·licula, fa intervencions breus però en cap moment desapareix de la seva vida. L'ajuda a fer reflexions, li dóna consells i l'acompanys en qualsevol moment de la seva vida. És qui creu de forma incondicional amb l'Adam i, intervé constantment en la seva vida sense crear-li dependència. A més, tracta al noi amb naturalitat sense caure en l'actitud paternalista ni assistencialista. Penso que és aquest personatge qui representa la figura del professional de la psicopedagogia.

Per últim ens trobem amb els pares de la Liz. Una família convencional, amb una estructura familiar estàndard i que mai havien pensat en la diversitat existent en les necessitats de les persones fins que la seva filla ens endinsa en aquest món. Penso que aquests dos personatges, sobretot el pare, representen la societat en general i la manca de difució de la SA. La societat que no comprén les diferències entre les persones i la necessitat de l'Adam de ser integrat a la societat amb naturalitat com a clar exponen de la diversitat.

Aquí finalitzen les meves aportacions en relació a la pel·lícula per que em sembla realment interessant per al públic en general però sobretot per als futurs professionals de la psicopedagogia per tal de poder fer-nos una idea de les diferències que ens podem trobar amb els alumnes, tant dintre de l'àmbit formal com en contextos informals i no formals d'intervenció.

Des d'aquí us animo per tal que mireu la pel·lícula i puguem debatre i reflexionar conjuntament.

Història Social sobre La Síndrome d'Asperger

En aquest post us adjunto una Història Social que he confeccionat jo mateixa com a material per treballar la presa de consciència d'allò que suposa l'afectació per la Síndrome d'Asperger amb els joves adolescents que participen del Taller d'Habilitats Socials.

Amb aquest material no només pretenc poder ajudar als joves a identificar les expressions facials atès que tenen greus dificultats per fer-ho a la seva vida diària sinó que, a més, l'activitat es completa responent algunes preguntes amb les que intenten exercitar el pensament alternatiu i l'empatia.

Aquí teniu la història social, espero que us pugui ser útil:

Moments sorpresa!!

Moments de sorpresa són aquells en els que assisteixes al teu lloc de pràctiques i no només intervens sinó que a més a més, et quedes bocabadada i després d'algunes sessions pots presenciar un canvi petit-gran canvi en el nen que tens al davant.

Realment és d'aquells dies que quan el nen SA marxa cap a casa et sents realment satisfeta com a professional.

La sessió en concret fou amb un dels nens que ens és més complicat intervenir. Es tracta del nen que us coomentava en algun post anterior que, la meva tutora de pràctiques està relament dubtant del diagnòstic. de vegades sembla més un Autista que un SA. De totes maneres cal dir que, a part d'estar diagnosticat com a SA també té diagnòstic de TDA-H. Evidentment, amb aquest diagnòstic no és gens fàcil la intervenció i, molt més el fet de poder veure canvis en només els mesos que dura l'estada de pràctiques.

Cal dir doncs que, normalment la intervenció amb aquest nen es desenvolupa en el context conjunt amb un altre nen de la seva edat per tal potenciar la relació social entre ells atès que tots dos estan afectats per la Síndrome d'Asperger. Si més no, ahir la tarda el nen estava a soles amb la meva tutora i jo mateixa. Faig aquest incís per que el fet que ahir només fossim tres persones el va tranquil·litzar bastant. Penso que el Pere (nom fictici) es sent hiperestimulat en moltes ocasions i ahir es trobava en un ambient més distès i relaxat. de totes maneres hem de continuar treballant per la millora de les relacions socials amb els altres.

El Pere sempre que arriba al Gabinet necessita sentir-se còmode i segur ritualitzant les sessions. Acostuma a desitjar fer sempre les mateixes coses, tot i que a passat per diferents moments. Al principi de la meva estada de pràctiques només mostrava interès pels trens (construia les vies del tren i despés el tren en si mateix i era capaç de passar una hora mirant com rodava per sobre les vies), poc a poc, hem intentat descobrir nous interessos i motivacions que l'ajuden a relacionar-se. En l'actualitat, la seva fixació és veure un video de la pel·licula de dibuixos animats "Cars".

En el cas d'ahir vam engegar l'ordinador abans que el Pere arribés al Gabinet amb un video de la pel·licula "101 Dalmatas". Com era d'esperar, el Pere va demanar ràpidament que li posessim el video de "Cars". Així ho vam fer, vam seguir les seves ordres per tal de no angoixar-lo gaire però vam introduir nous elements a la sessió.

Cal dir doncs que, a la sala de joguines del Gabinet disposem d'alguns contes, entre ells, el conte dels "101 Dalmatas", així doncs, el Pere, després d'haver visaulitzat de forma repetitiva i constant el video "Cars" va ser capaç de dir: ara tanca l'ordinador i mirem un conte. Uffff!! Hem evolucionat.

Resaltem doncs:
- El Pere s'ha dirigit a mi pel meu nom, normalment acostuma a cridar-te sense mirar a l'interlocutor i evidentment, no et crida pel teu nom, només diu: "eh, eh".

- El Pere ha demanat per voluntat pròpia canviar d'activitat i interessar-se per un nou tema. Tot i així diu: "ara mirem un conte però tu no". En aquest cas jo em poso a mirar un altre conte i de tant en tant faig mostres d'alegria en veure noves imatges i nous personatges. és interessant veure com el Pere no només mira el que jo li ensenyo sino que, també somriu quan expresso alegria.

- Seguidament el Pere torna a demanar el video de la pel·licula "Cars". Cap problema, li posem amablement el video. 

- Sense angoixar-lo gaire em poso a fer una altra activitat. Avui decidim que potser estaria bé treballar també el tema de la psicomotricitat atès que, els nens SA acotumen a ser maldestres. Només amb una petita pilota i una paperera em poso a jugar jo sola però, evidentment intentant moments de conexió amb el Pere mentre ell mira el video.

- Fins a dia d'avui el Pere es tancava al seu món fent únicament allò que era del seu interès. Avui encanvi, el Pere necessitava el video per que li dóna seguretat en aquest context però va tenir molts de moments de conexió amb allò que jo estava fent, tot i que es negava a jugar amb mi. Evidentment i de forma estratègica jo li feia caure la pilota sempre a prop seu i ella fou capaç de tornar-la i de mirar com jo jugava a més, va fent algunes mostres d'alegria quan jo encertava la pilota dintre la paperera. Fins hi tot, en una de les vegades que vaig tirar la pilota fora em va mirar i em va dir: "no ploris, eh?".

- El Pere, en veure que jo estava realitzant una activitat al marge d'allò que ell feia, i fruit de la conexió amb el meu joc, em demana: " ara descanses de la pilota i mires els "Cars amb mi". El nen m'abraça i m'explica tot allò que passa al video expressant molt d'entusiasme i alegria.

- A continuació em poso a mirar una revista de joguines sempre dintre del seu camp de visió. El nen estava pendent amb el video però li vaig dir: "jo ara buscaré els Cars en aquesta revista" (estratègia per tal que pogués canviar d'activitat durant una estona i, després d'alguns moments, va ser capaç de dir novament: "Inés, tanca l'ordinador que mirarem els Cars del llibre".

- Finalment i per tal de tancar la sessió va necessitar tornat a engegar l'ordinador i veure novament una estona un fragment del video. Tot i així, el Pere ha estat capaç no només de conectar amb la resta d'activitats que estaven succeint al seu voltant sinó que, a més, era ell qui mostrava interès i buscava l'apropament amb mi en moments concrets.

Realment, tot un repte!!

A més, posteriorment a la sessió sempre es realitza una devolutiva a la família de com s'ha desenvolupat la intervenció d'aquell dia en concret. La mare del noi es mostra realment molt satisfeta amb l'explicació professional de la intervenció d'aquest dia i, al mateix temps, amb la nova consulta al Centre St. Joan de Déu al que la va derivar la meva tutora de pràctiques atès que, comenta que la van tranquil·litzar força.

Refranys i frases fetes

Hola de nou!!

Com ja sabem, els nens i joves afectats per la Síndrome d'Asperger tenen algunes dificultats en la comunicació. No només per relacionar-se amb els altres sinó per que acostumen a tenir un llenguatge molt literal.

Aquest fet els dificulta el fet de poder relacionar-se amb la gent atès que, no sempre comprenen ben bé el que se'ls ha dit o pot donar lloc a confusions a l'hora de relacionar-se.

Així doncs, durant la meva estada de pràctiques aquesta fou una de les dificultats al voltant de la que vam estar reflexionant amb la mare d'un dels nens que assisteix al Gabinet de Psicoteràpia i Tractament Educatiu.

Sembla ser doncs que, la mare d'aquest nen es va trobar en una d'aquestes situacions en la que el seu fill no va entendre ben bé el que li deia una de les companyes de l'escola. Aquesta mare comenta que, a l'hora d'anar a recollir el nen a l'escola, aquest sortia acompanyat per una nena de la seva mateixa classe. Tots dos nens estaven sortint quan, de repent, la nena es va enfadar i li va dir al seu fill: "Aniràs a la presó".

Evidentment, el nen no va entendre correctament allò que volia expressar la seva companya amb aquesta frase feta, es va posar trist i va començar a plorar.

Seguidament la mare va haver d'explicar-li al seu fill que havia estat una frase qua havia dit la nena però que realment això no és el que volia dir sinó que el que passava és que, la companya de la classe s'havia enfadat amb ell.

Aquesta és una de les situacions en la que es troben aquests nens i que, inevitablement angoixen molt a les seves famílies.

Arran d'aquest succès ens plantegem poder treballar el tema de la comunicació i la literalitat amb aquest nen de sis anys.

La intervenció està encaminada a l'escriptura i comentari d'algunes frases fetes que utilitzem en el nostre vocabulari diaria per tal que el nen pugui donar-li la significació correcta i entendre que, les persones no sempre expressem el que volem dir de forma literal.

A més, cal dir que es tracta d'un nen amb molta capacitat de retenció memorística i per tant, el fet d'haver escoltat algunes frases fetes i haver-ne interioritzat el seu significat correctament, el pot ajudar per preveure situacions  futures.

Algunes de les frases que hem utilitzat han estat les següents:

- Per Nadal pas de pardal:
- Al maig, cada dia un raig:
- Cantar com un canari:
- Tenir memòria d'elefant:
- A l'abril cada gota val per mil:
- Beure com un moixonet:
- Cantar victòria:
- Estar boig d'alegria:
- Marxem que és tard i vol ploure:

Dificultats inesperades II

Hola companyes novament,

Després d'alguns dies de reflexió conjunta entre la meva tutora de pràctiques i jo mateixa ens adonem que ens trobem amb una nova dificultat inesperada a l'hora d'intervenir amb un dels nens que assisteixen al Gabinet de psicoterapia i tractament educatiu.

Es tracta d'un nen de 6 anys d'edat i amb diagnostic de Sindrome d'Asperger i TDA-H.

El nen té moltes dificultats a nivell de relació i l'objectiu principal d'intervenció és el fet de poder treballar amb ell i un altre nen de la mateixa edat i amb la mateixa afectació per tal que puguin aprendre a establir relacions socials.

Des que vaig començar les pràctiques el nen sembla que havia realitzat alguna petita millora a nivell de relació amb l'altre company amb el que comperteix sessió de teràpia. Els avenços eren mínims però podem dir que es veia una tendència en positiu i cap al progrés.

Si més no, des de fa aproximadament un mes fins a dia d'avui el menor es troba en un moment estancat en el que no veiem grans canvis. El nen ha canviat el seu punt d'interès quan arriba al servei de teràpia i ha consolidat alguns dels avenços obtinguts. Amb això ens sentim satisfetes però de totes maneres pensem que una revisió del menor per part de la psicòleg del centre St. Joan de Déu no estaria de mes.

Per part nostra pensem que aquest nen no té un diagnòstic massa precís i sembla més un nen autista que un nen amb Síndrome d'Asperger.

Arran d'aquesta nova hipòtesi és que derivem a la família del nen novament al centre St. Joan de Déu acompanyats d'un informe elaborat per la meva tutora de pràctiques i també un altre per part de l'EAP del CEIP on està escolatitzat el menor.

A més, la intenció no és només que es realitzi un nou diagnòstic del nen sino que, a més, ens puguin facilitar noves pautes d'intervenció per que en alguns moments ens invaeix un sentiment de "no saber per on tirar".

Es tracta doncs d'aprendre a replantejar continuament la intervenció psicopedagògica.

Barreras de Cristal

Barreras de cristal (DivX) por ASPERGA

Realment és tot un repte intervenir psicopedagògicament amb aquest tipus de nens. És un element gràfic interessant per entendre no només el que passa amb aquests nens i joves sinó també per reflexionar entorn a la formació continua dels professionals i a l'especificitat de la nostra intervenció.

Dificultats inesperades

Hola companyes,

Aquest bloc suposa una petita finestra on es pot explorar tot allò que he pogut realitzar durant aquesta estada de pràctiques de psicopedagogia.

Així doncs, fins ara he pogut compartir amb vosaltres experiències, materials de treball, formes d'intervenció, la confecció de nous materials, etc. Si més no, en aquest moment vull compartir també algunes reflexions que sorgeixen de forma colateral.

Després d'algunes sessions amb el Taller d'Habilitats Socials amb els joves adolescents afectats per la Síndrome d'Asperger, una de les noies que participava d'aquesta experiència ha d'eixat d'assistir-hi.

La veritat és que es tracta d'un moment en el que és interessant reflexionar sobre les dificultats amb les que es troben dia a dia les persones afectades per SA i que, en aquest cas, pel fet d'haver arribat l'adolescència s'ha emfatitzat.

El cas en concret és que es tracta d'una noia adolescent, té 13 anys actualment, que està escolaritzada a un IES ordinari de Tortosa.

El fet que més ens preocupa no és que la noia hagi deixat de participar al Taller d'Habilitats Socials, el que més ens capfica és el fet que la noia hagi, fins hi tot, deixat d'assistir a l'IES.

Cal dir també que, des del gabinet psicopedagògic no tenim gaires noticies de com han anat les coses ni com han passat els fets atès que la família no ens ha fet partíceps d'aquestes dificultats. S'han limitat a comentar i justificar la seva absència però sense la possibilitat d'intervenció professional per part nostra.

La meva tutora de pràctiques ha intentat poder posar-se en contacte amb la família de la jove i així poder-los ajudar si més no, la família no col·laboren gaire, o almenys, no han cregut necessaria la intervenció i el suport per part de la psicòloga on assisteix la noia ( Gabinet de psicoteràpia i tractament educatiu).

Em plantejo que el fet que la jove assisteixi a un IES ordinari del seu municipi és una bona estratègia de socialització i d'inserció de la jove a la realitat del dia a dia si més no, com s'ha treballat amb la jove la seva afectació per la SA? La família participa i col·labora per tal que la nena pugui interioritzar les dificultats i les potencialitats de la SA? En quin punt es troba la família per tal de poder ajudar a la seva filla? Com viu la família el fet que un membre d'aquesta sofreixi aquesta afectació?

Així doncs, fruit d'aquestes dificultats que van sorgint i de la realitat dels nois i famílies afectats per la SA hem d'intentar treure lliçons en positiu. Plantejar-nos no només la necessitat d'intervenció amb la persona afectada sinó intentar un treball amb el sistema familiar en la mesura que sigui possible.

En tot cas, per la nostra part i dintre de l'espai del Taller d'Habilitats Socials ens plantejem la possibilitat de poder crear amb la resta d'adolescents una Història Social arran d'aquest succès. Saber com es senten ells, si es troben en situacions similars, si saben ben bé amb quines dificultats i potencialitats es poden trobar pel fet d'estar afectats amb la SA, com viuen les famílies d'aquests joves la seva realitat pròpia i particular...

Durant la propera sessió posarem a la pràctica la confecció d'aquesta Història Social.

En breu us explico com ha anat l'experiència

Conceptes clau: "Passat, present i futur de la intervenció psicopedagògica"

El psicopedagog: Professional que planifica i porta a la pràctica ajudes que puguin contribuir en la millora dels processos d'aprenentatge i de desenvolupament que es puguin produir en diferents contextos formals, no formals i informals. Professional que analitza les necessitats i els processos que tenim els subjectes psicològics i analitza els contextos en els que aquests subjectes aprenen i es desenvolupen.

Psicopedagogia: Espai professional de la confluència de  diferents disciplines.

Contextos d'intervenció psicopedagògica atès que, els espais d'aprenentatge s'han ampliat i els existents estant canviant. Entenem per tant que, com deia el Dr. César Coll que, cada context és el nus d'una xarxa de contextos d'aprenentatge. Entenem per contextos d'intervenció psicopedagògica: Diagnòstic, treball amb les famílies, les TIC, Escola d'inclusió que atengui realment les diferències individuals, la vellesa com a camp emergent.

El fet d'acompanyar a les persones planteja un nou context d'intervenció psicopedagògica.

Ressaltar l'àmbit de la família no només per la seva implicació amb l'escola sinó per produir un canvi cultural que ajudi a les famílies a realitzar la seva tasca educativa. Entendre la intervenció psicopedagògica com un context d'assessorament i suport familiar atès que, els subjectes som biològicament capaços de procrear però no sempre som culturalment capaços d'educar.

Escala australiana per a la Síndrome d'Asperger (ANSES)

Entrevista per al diagnòstic de la Síndrome d'Asperger A.S.D.I

Totes les proves que presentem a mode d'exemple han estat passades al mateix subjecte.

Qüestionari per a la detecció d'alumnes amb Trastorns de l'espectre autista

Faig arribar alguns dels qüestionaris que he passat a un dels nois afectats per la Síndrome d'Asperger. No existeixen dades personals del nen per qüestions de protecció de dades i dret a la intimitat.

Cal dir també que, aquest nen ha estat diagnosticat també pels especialistes del Centre Mèdic St. Joan de Déu. Tot i així, des del Gabinet on realitzo les pràctiques se li passen algunes proves per poder tenir informació de primera mà a l'hora d'intervenir directament amb el nen.

Espero que us sigui útil.

Una altra eina: El Pictograma

Els Pictorames són una eina molt útil de treball a l'hora d'intervenir amb nens i joves afectats per la Síndrome d'Asperger.

Els Pictogrames els faciliten el dia a dia atès que fan possible la descomposició de tasques concretes en petits objectius a aconseguir, a més, afavoreix la generalització dels processos d'aprenentatge. L'ambient estable, precedible que evite canvis inesperats també els és necessari als nens afectats per aquesta síndrome, així doncs, els Pictogrames ho fan possible i, sobretot, els facilita l'aprenentatge atès que els nens SA destaquen per ser uns gran "pensadors visuals", podem dir que, processes, comprenen i assimilen molt millor tota aquella informació que se'ls presenta amb suport visual.

Hem de dir que, a continuació us presentem un exemple de pictograma que he realitzat conjuntament amb una adolescent SA que assisteix al gabinet on realitzo l'estada de pràctiques.

En aquest cas concretament, hem realitzat el pictograma per poder estandaritzar i posar ordre a la tasca que suposa realitzar els deures diaris que demanen des de l'IES.

La noia afectada per SA és adolescent i, està cursant ESO, així doncs, necessita una estructura molt organitzada per que el volum de feina que li demanen cada dia des de l'IES és molt elevat.